Així les coses, aquest mes reblem el clau pel que fa a les dues estrelles d’aquestes estadístiques, el vi negre i la DO Penedès, perquè us oferim un negre de la comarca molt interessant, el Cepell del celler Eudald Massana. Per altra banda, mirem d’insistir amb el cava, un gènere que no ha tingut tanta presència en els lots, fruit d’aquesta preferència que esmentàvem pel vi en general i pel negre en particular. Així, als cinc caves que us havíem presentant fins ara, cal afegir-hi aquest Brut Nature Família del mateix celler, una firma que es distingeix pel fet que els seus vins s’obtenen mitjançant l’agricultura ecològica.

Brut Nature Família
Aquest cava s’ha obtingut amb la tríade de varietats clàssiques de la zona, el macabeu, el xarel·lo i el parellada. És un cava que ha envellit entre 18 i 20 mesos al celler, la qual cosa li dóna una cremositat i una maduresa sorprenents. És un cava aromàtic, fresc, suau, amb un final de boca fantàstic, que pot acompanyar tot un àpat des del principi fins al final, amb especial atenció per l’aviram i fins i tot el marisc. De cara a l’onze de setembre, no ho dubteu, aquest Brut Nature farà més que el pes.

Cepell 2009
El Cepell és un producte contrastat, l’estrella dels vins negres del celler Eudald Massana, fins al punt que no respon cada any al mateix cupatge, sinó que el fan en base als millors raïms negres de la temporada. Així, hi ha hagut anys en què era un monovarietal de cabernet sauvignon. Aquest 2009 que teniu sobre la taula l’han fet amb cabernet, merlot i ull de llebre. El resultat és un vi que, malgrat el seu grau alcohòlic (13,5 % Vol. ) és d’una gran suavitat en boca, aromàtic i equilibrat, amb una bona permanència. Tasteu-lo amb carns de tota mena, i de ben segur que repetireu.

Agost 2010
La proposta que us fa el Lluquet aquest mes d’agost és la més singular de la trentena llarga de què heu pogut gaudir fins ara. I només que hi feu un cop d’ull ja veureu el per què. Tal com us anunciàvem fa poc, en comptes de dues ampolles us en presentem cinc, tot i que quatre d’elles, ja ho veieu, són més petites. I és perquè aquestes ampolles no contenen ni vi ni cava, sinó cervesa. Amb tot això, no volem ara trencar els motlles del tot, i hem triat per completar la proposta un vi negre molt i molt interessant.

Descregut Negre 20 80 - 2005
La masia de Can Descregut, situada a Vilobí del Penedès, fa una sèrie de vins molt interessants, i també algun cava, des de l’any 1989. Potser els heu vist ja en algun lloc: bategen les seves ampolles amb xifres que, lluny de ser enigmàtiques, volen descriure’n el contingut. Així, el vi blanc 303 ens vol indicar un percentatge de 30% aproximadament de 3 raïms diferents (xarel·lo, macabeu, parellada). Aquest 20 80 que teniu entre les mans indica un 20% de syrah i un 80% de merlot. És un vi del 2005, amb força grau (13,5% Vol), però que passa amb gran subtilesa per boca. I és que aquesta és una de les vocacions d’aquest celler: que el seu vi, complex en aromes i gustos, sigui també de consum “senzill”, per dir-ho així, és a dir, que tothom en gaudeixi i, a més, acompanyant menges ben variades. Traieu-lo, doncs, a taula, gairebé per a qualsevol ocasió, i no en quedareu descontents.

Cervesa del Montseny
Per què, cervesa? Ens motiven dues raons fonamentals: la primera és que aquesta Cervesa del Montseny és prou especial i té una qualitat prou contrastada com perquè la pugueu gaudir si la tasteu amb atenció com si fos un vi. El fet que n’hi hagi quatre de diferents suma, evidentment, atractiu a aquest aspecte. La segona raó ve a complementar la primera, a facilitar-ne el tast, per dir-ho així: en ple més d’agost, no se’ns acut manera més engrescadora i, a la vegada, discreta, d’entrar a casa vostra i d’alleugerir-vos la travessia de l’estiu que oferir-vos una cervesa ben fresqueta. Què us podem dir que no s’indiqui ja a les especificacions de la caixa i de les ampolles? Insistirem en el fet que són unes cerveses que no s’han filtrat ni pasteuritzat, i que per això ja veureu que no tenen la transparència de les cerveses “industrials”. Que tenen una densitat molt atractiva i una gran riquesa de matisos gustatius. I que no són tan fortes com podria semblar. Per posar un exemple, la negra passa tan bé com les rosses, i qualsevol d’elles, ben fresquetes, us poden alegrar l’aperitiu del vespre o fins i tot, per què no, el sopar sencer.

Juliol 2010
El celler Castell de Perelada és un dels de més tradició a la denominació d’origen Empordà, i de fet al Lluquet ja us n’hem presentant alguns vins. Per altra banda, també fan cava, que s’aixopluga com dicta la llei i el costum en la D.O. Cava, i altres vins fora de la zona empordanesa. Veureu que el logotip, o per dir-ho d’una altra manera, la “foto”, el dibuix que identifica el celler, és un gravat del propi castell de Perelada, tan elegant. Doncs bé, una curiositat (apuntada, per cert, en l’etiqueta del vi negre): aquest castell allotja una de les biblioteques de llibres de cuina més importants del sud d’Europa. Sigui dit, repetim, com a mera curiositat.
El lot d’aquest mes, doncs, consta de dues ampolles “empordaneses”, un vi blanc ben característic (per l’ús de la garnatxa blanca, tan habitual a la zona) i un negre ben elaborat i amb força mesos de criança. 

Castell de Perelada Garnatxa Blanca 2009
Com diem, la garnatxa blanca és una varietat molt arrelada a l’Empordà (i no només en aquella zona, ja que en altres denominacions d’origen catalanes també es conrea profitosament). Aquest vi blanc de 12% Vol, és jove, però amb cos, i amb un equilibri interessant entre una  acidesa discreta però vigorosa, i el frescor de la garnatxa blanca. Al nas us recordarà subtils aromes de flors blanques, en boca, un esquitx, un apunt melós que dóna una interessant untuositat, i que dura un cop ens l’hem empassat, provinent probablement de la venerable edat de les vinyes d’on s’ha obtingut, ja que tenen entre cinquanta i seixanta anys. Un vi ideal per a arrossos, peixos i marisc en general.

Castell de Perelada 5 Fincas 2005
Com hem dit, aquest vi negre 5 Fincas és un producte que té força criança. En concret, el vi obtingut a base de merlot, garnatxa i cabernet sauvignon, ha estat dinou mesos en bóta de roure americà i de roure francès, i la resta en ampolla. És un típic producte de les nostres denominacions de clima sec, que es donen tant al nord com al sud del Principat: graduació alcohòlica elevada (14% Vol), color pujat, complexitat aromàtica i de gust. És un vi on predomina la fruita vermella ben confitada, especiada amb les notes de criança: cuir, un xic de canyella. Una autèntica delícia.

Juny 2010
No és la primera vegada que presentem vins de la Denominació d’Origen de Pla de Bages, ni tampoc és el primer cop que us oferim ampolles del celler Abadal, altrament conegut com a Masies d’Avinyó. En efecte, fa un temps que vàreu poder tastar un interessantíssim blanc fet amb un dels raïms més característics d’aquesta zona, el picapoll. Ara hi tornem, amb una oferta doble, doble Pla de Bages, doble Abadal: un rosat i un blanc.
Aquest zona de Pla de Bages és il·lustrativa d’una magnífica optimització dels recursos. Com a molts llocs de la nostra geografia, el pagès hi conreava la vinya des de feia segles; i com en tantes zones, el pas del conreu i la vinificació tradicional, d’ús domèstic, diguem-ne, a la modernització que els distingeix avui en dia, s’ha fet de manera exemplar. En efecte, hi ha ben bé una dotzena llarga de cellers que avui en dia segueixen el pas dels vins ben pensats, amb raïms ben triats, ja siguin autòctons (com el picapoll en el blanc, o el sumoll en el rosat) o forans. En definitiva, us convidem a tastar aquests dos vins que, n’estem segurs, us sorprendran ben agradablement.

Abadal Rosat 2009
Aquest vi rosat, de la collita del 2009, està fet amb dues varietats ben característiques, una de les regions del prelitoral tarragoní i barceloní, el sumoll (amb el qual s’acostumen a fer bons rosats i hi ha cellers que s’aventuren a fer vins negres) i el cabernet sauvignon, un dels grans clàssics de la viticultura bordelesa. Ja veureu pel color que és un d’aquells rosats que, sortosament, proliferen ara en el nostre país, ben fets, brillants, atractius, llaminers. Aquest presenta un color rosa tirant a gerd, ben intens. Al nas és molt potent, amb notes de fruits vermells, com la cirera o la maduixa. En boca és d’estructura ben rica, amb matisos de fruita vermella, amb una mica de gust de torrat, característic del sumoll. A l’últim moment notareu olors florals, de rosa, que acaben d’arrodonir el conjunt.

Abadal Blanc 2009
Si en el rosat trobàvem un raïm d’aquí i un de fora, en aquest blanc tornem amb una varietat autòctona, el picapoll, i dues varietats franceses, una de la Borgonya, la reina chardonnay, i una de Bordeus, la donzella juganera i aromàtica sauvignon blanc. Aquest darrer és el primer que es nota al nas, per les seves emblemàtiques notes tropicals, sobretot de mango. Per la seva banda, la chardonnay, més subtil, ens aporta olors de flor blanca, i fins i tot d’espígol, mentre que la picapoll atorga un toc cítric. En boca és untuós, sembla que sigui lleuger però presenta molta estructura. Un vi d’aquells que ja us hem dit altres vegades, sec però amb tota l’aparença de dolçor que aquestes aromes complexes atorguen.

Maig 2010
Dos vins francesos que no són ni borgonyes ni bordeus? I tant, i amb tota la confiança. Us presentem una selecció que creiem ideal per a la temporada que estem: un blanc alsacià i un negre de Beaujolais, més aviat “primaveral”, lleuger i fresc, però ben elegant.

Chameroy Louis Latour 2008
Els francesos fa dècades que en saben, d’això de publicitar el seu patrimoni vinícola i gastronòmic. La gastronomia francesa (entesa com menjar i beure) és una mena de “paquet” on hi caben no tan sols els grans restaurants i els xefs estrellats, sinó tot un savoir vivre que identifiquem amb productes excel·lents, una cuina rica i variada i els vins més prestigiosos del món. I aquesta reputació està feta, és clar, d’un substrat real i antic, la gran tradició d’aquell país, però també de petites iniciatives que sumen per a aquest propòsit. Una d’elles és la del Beaujolais nouveau, un vi novell que s’anuncia cada any com si arribessin els reis d’Orient. Però la zona de Beaujolais no només fa aquesta mena de vins, i aquest mes us en presentem un que fins i tot està criat en bóta. Es tracta, com és preceptiu de la zona, d’un vi obtingut a partir de raïm de la veritat gamay. Veureu que, com el vi del veí de dalt, el pinot noir de Borgonya, el vi de gamay no és tan “espès”, tan dens, tan fosc com els bordeus o els vins més nostrats, sinó que és més líquid, més fluid, més clar, però d’una gran subtilitat. Aquest en concret presenta un color robí magnífic, net i transparent. En nas hi sentim característiques notes de maduixa, cirera, gerd, i en boca, detectem un cos lleuger, com pertoca, i un lleuger taní que li dóna personalitat.

Léon Beyer Sylvaner 2007
Al Lluquet ens agraden molts tipus de vins, negres i blancs, però tenim les nostres debilitats. I una d’aquestes és la dels vins blancs alsacians, que tenen una personalitat inconfusible que no té res a veure amb altres vins fins i tot francesos. De fet, per tradició, per proximitat geogràfica però també per manera de vinificar i sobretot per varietats de raïm utilitzades, es podria dir que els vins alsacians són més alemanys, més centreeuropeus que no pas francesos. No endebades tant al Rin com a Alsàcia, és a dir, a banda i banda de la frontera, les varietats preceptives són el riesling, el gewürztraminer, el pinot gris (o tokay)... i aquest sylvaner, un cepatge característic de la zona que, com podreu comprovar, proporciona vins frescos i amb aquell punt fruitat i aromàtic que ens agrada tant. Aquest Sylvaner de Léon Beyer us sorprendrà per la seva nitidesa a la vista, per la seva explosió floral i afruitada en nas, i per aquesta densitat tan característica que enganya els sentits i ens fa creure que hi ha més sucre del que hi ha de debò.

Març 2010
El març, com cada any, ens presenta l’entrada de la primavera. A finals de mes ens n’anirem de vacances (qui en tingui, és clar), i per si de cas no hi heu pensat, us podeu endur allà on aneu dos productes de casa nostra, un cava gran reserva i un vi negre de criança.

Elyssia Gran Cuvée Brut Freixenet
Vet aquí una ampolla de cava ben interessant, d’aquelles que solem obrir sobretot els dies de festa. I bé que s’ho mereix. El cava Elyssia rep el seu nom de l’Elisi grec, és a dir, el paradís (encara que la canalla de casa ens fa veure que hi ha moltes maneres d’escriure “Alícia”), la qual cosa ens direu que és apuntar ben alt quan es parla d’un cava. Però és que la vocació dels de Freixenet ha estat fer un cava de primeríssima qualitat, i se n’han sortit. De fet en fan dues modalitats, l’Elyssia rosat, elaborat únicament amb raïm pinot noir, i aquest Elyssia blanc, que duu chardonnay, macabeu, parellada i pinot noir. Ja ho veieu, vocació xampanyera, ja que el rosat es fa amb el raïm dels rosats i alguns blancs de la Xampanya (i dels negres de Borgonya), mentre que el blanc també inclou chardonnay, el raím per excel·lència d’aquella regió mítica (i, un cop més, dels blancs de la Borgonya). L’Elyssia Gran Cuvée Brut és un cava fresc, intens, cremós, amb un color pàl·lid nítid i bombolla petita. Té aromes de flor blanca i de mel, que es confirma en boca, juntament amb tocs de mantega, espècies i fruita blanca. Un cava per a les grans ocasions, en definitiva.

Mas d’Aranyó 2004 Segura Viudas
Aquest vi negre Mas d’Aranyó és un producte que ja és característic a la nostra comarca: un vi negre de gamma moderada fet a consciència i amb tot el coneixement i els avenços que a aquestes alçades tenen els nostres viticultors. Es tracta d’un vi obtingut a partir de raïms d’ull de llebre (en un 75 per cent) i de cabernet sauvignon (el 25 per cent que queda). Un cop collit i triat el raïm el most s’ha sotmès a una maduració llarga, per veure de treure-hi el màxim d’aromes i de matisos (que en efecte es troben després a la copa). Finalment, La criança de dotze mesos en barrica de roure han acabat d’afinar-lo com cal.
El resultat és, doncs, un vi negre típicament penedesenc i contemporani, de 13,5% Vol, de color cirera picota a la vista, i amb uns tons morats al voltant de la copa, malgrat els seus sis anys. Senyal que tenia un vigor d’origen més que notable. En nas es senten els aromes de fruita confitada que provenen de la maceració, així com els de canyella, cacau i fumats, deguts a l’estada tranquil·la i perllongada en bóta. A la boca té una entrada que sembla intensa, però que s’arrodoneix de seguida. Té una bona persistència, novament amb notes de criança, preferentment regalèssia amb un toc mineral.

Febrer 2010
Encara no ho havíem fet mai, al Lluquet, tot i que ja duem una vintena llarga de mesos: dos vins de la mateixa denominació d’origen, la Terra Alta. Però anem encara més enllà: son dos vins negres del mateix celler, Edetària, a Gandesa. I no dubtem que us interessarà l’experiència, perquè a nosaltres, si més no, ens sembla d’allò més estimulant i didàctica. Ja veureu que, malgrat que coincideixin les mans que han fet aquests dos vins, que les varietats siguin, si no ben bé iguals, bastant semblants, i que fins i tot l’anyada sigui exactament la mateixa, hi ha diferències que us permetran entendre el valor i la importància de factors cabdals, com ara la criança en bóta.

Vinya d’Irto 2006
En dos vins que provenen de raïms del mateix any no podem parlar d’un que sigui més jove que l’altra. I tot i això, un cop feta l’anàlisi de les dues ampolles, ens trobàvem amb la temptació tota l’estona de dir que aquest, el Vinya d’Irto, era el vi jove. L’explicació és ben fàcil: de tots dos vins, aquest és el que té menys temps de criança en bóta i, com veureu quan el tasteu, sembla el menys “fet”, el menys rodó. Atenció, aquesta observació només es pot trobar comparant. D’entrada, si el tasteu primer (cosa que us aconsellem), veureu que és un vi característic de les nostres comarques del sud: fort, vehement, amb caràcter, quasi rude, fidel reflex d’aquests climes i aquests sòls tan extrems. És un vi de color de robí, amb la fusta molt ben incorporada en nas i amb un toc mineral. Obtingut amb raïms de garnatxa fina (un 60%) cabernet sauvignon y merlot (20% de cada), ha passat sis mesos en bótes de roure francès i americà, la qual cosa ha donat un vi d’alta graduació (13,5%), complex i amb un punt d’astringència. En definitiva, el tipus de vi que agraireu amb un arròs de muntanya, amb plats de carn o de caça, amb totes aquelles menges que demanen un vi de tremp.

Via Edetana 2006
Tots els vins tenen les seves qualitats (sobretot quan estan ben fets, com és el cas d’aquests dos), però és inevitable comparar-los. I en aquest cas us resultarà xocant el següent aspecte: com pot ser que bevent aquest vi de 14% la sensació alcohòlica sigui, de llarg, inferior a la que es sent amb el vi anterior? La resposta, com ja suggeríem abans, està no tan sols en les varietats diferents (en aquest cas garnatxa fina, garnatxa peluda i samsó), sinó sobretot amb la criança més perllongada, de fins a dotze mesos. Aquesta criança, duta a terme en bótes només franceses, ha facilitat la microoxigenació del vi, que permet que els tanins s’arrodoneixin (i el vi no sigui tan aspre). El resultat és un vi potent però delicat, de color cirera picota, amb aromes de confitura i amb un toc també mineral. Un vi ideal per als mateixos plats que l’anterior, però també per a formatges, carns a la brasa o arrossos més lleugers.

Gener 2010
Per primera vegada en la història del Club del Lluquet, us presentem dos vins que són d’una altra dècada... Bé, ja ens perdonareu l’acudit, però la temptació era massa gran. Les ampolles del lot d’aquest mes de gener són dos vins francesos provinents de les dues regions més emblemàtiques d’aquell país de tanta tradició vinícola: de Bordeus, bressol d’alguns dels negres més reputats del planeta, ens arriba justament un vi d’aquest color, de l’any 2005, i per cert amb la preceptiva ampolla bordelesa. De Borgonya, regió de blancs però també de negres magnífics, tastarem un chardonnay, del mateix any, un blanc que, és clar, ho heu endevinat, ve a dins d’una típica ampolla borgonyona.

Château Grand Village 2005
Ja hem explicat en alguna altra ocasió que l’embolic de denominacions d’origen a França no és fàcil d’entendre si no s’hi està avesat. Un vi de Bordeus no ho és només quan posa “Bordeaux”, com és el cas; en la regió bordelesa hi ha tota una sèrie de petites DO que, de fet, constitueixen el prestigi de la zona: Médoc, Haut-Médoc, Saint-Émilion, etc. Així, es diu moltes vegades que, quan en una ampolla veiem escrit simplement “Bordeaux”, senyal que no serà tan bo, ja que no pertany a alguna d’aquestes DO més petites. Ens plau garantir que aquest vi que teniu entre les mans i que potser esteu a punt de servir en una copa desmenteix aquest lloc comú: potser sí que duu la denominació genèrica, però és un vi magnífic, obtingut a partir de les varietats cabernet franc (un 60%) i merlot (un 40%). A la vista és de color cirera i d’aromes purs de fruita vermella i de criança en bóta de roure. És un vi que té una entrada impetuosa i potent, però no és gens agressiu, sinó molt subtil i delicat, malgrat els seus 13% Vol. S’aconsella, com molts vins de Bordeus, per a la carn vermella, els guisats, els estofats, la caça i formatges forts.

Bourgogne Anniversaire Louis Latour 2005
No és el primer vi de Louis Latour que us servim en els lots del Club. I ens agrada fer-ho, perquè la signatura d’aquest negociant-distribuïdor és una garantia de qualitat. Aquí us presentem un vi blanc fet enterament de chardonnay, i tingueu en compte que és justament a Borgonya on aquesta varietat ofereix els millors resultats de tot el món. Aquest vi de 13% Vol (ja ho veieu, una alta graduació per a un blanc, però també ens hi anem acostumant, aquí al Penedès) és tan aromàtic com calia esperar d’un chardonnay de Borgonya, amb olor de fruita seca i de flor blanca. Us cridarà l’atenció la seva untuositat en boca, tan agradable, i que sembla que prometi una dolçor que no arriba: és com una mel però sense sucre, perquè de fet es tracta d’un vi ben sec. Aquest blanc de Louis Latour us anirà molt bé amb peix, i també amb foie gras, formatges secs d’ovella i, perquè no, amb una bona fondue de formatge.

Desembre 2009
De cara a Nadal, al Lluquet us volem oferir dues perles, dues ampolles de qualitat i categoria, dos “reserves” contrastats. El primer és un Rioja que fins i tot ha aparegut recomanat a la guia del senyor Robert Parker, que per si no ho recordeu és en certa manera la Bíblia dels vins mundials, aquella llista on tothom vol sortir. L’altre és un dels caves més prestigiosos del país, i això des de fa anys. Us desitgem que gaudiu, doncs, d’aquestes dues ampolles i, sobretot, que tingueu molt bones festes!

Barón de Oña Reserva 2004
Vet aquí un clàssic vi de Rioja, elaborat per Bodegas Torre de Oña, del grup La Rioja Alta, a base de tempranillo y una mica de mazuelo, uns raïms que, a més, es beneficien del fet que van ser collits el 2004, considerat excel·lent en tota la D.O. de la Rioja. Quan fareu l’examen visual veureu que té un agradable color de cirera picota, nítid i brillant, amb llàgrimes pronunciades, fruit del seu pas per bóta. Penseu que és un reserva, la qual cosa, tenint en compte la seva denominació d’origen, vol dir que ha passat 24 mesos en bótes, en aquest cas de roure americà i de roure francès. En nas hi sentireu notes de fruita negra de bosc, amb un fons balsàmic i de fusta de cedre. En boca la confitura de fruits negres confirma la impressió olfactiva, en un conjunt que es presenta molt equilibrat, malgrat els seus 13,5% Vol. És un vi que té un final llarg i elegant, que us deixarà un regust esplèndid. Com a bon Rioja clàssic, el podreu combinar a la perfecció amb l’escudella i la carn d’olla, amb carns vermelles o plats guisats de caça, així com amb formatges de gust fort.

Nadal Salvatge Gran Reserva 2003
Les caves Nadal comercialitzen tota una sèrie de caves d’una qualitat fora de discussió. I entre aquests, el que potser és el seu cava estrella és el Nadal Salvatge. Es tracta d’un cava fet amb la trilogia clàssica dels nostres raïms blancs: xarel·lo, macabeu i parellada, i que s’ha deixat reposar uns anys per tal que puguem gaudir d’un esplèndid producte que duu amb tota la justícia (ha envellit un mínim de tres anys en ampolla) la qualificació de “Gran Reserva”.

A la vista observareu el seu color groc pàl·lid, amb alguns reflexos verdosos, i us enamorarà la bombolla petita i fina, com ha de ser. En nas destaquen les aromes cítriques i alguna nota de fruita exòtica. En boca té un sabor elegant, subtil però intens, molt fresc i persistent, cremós, gairebé. En definitiva, un cava ideal per a acompanyar tots els àpats de festes; i si sou més de cava que de vi, penseu que combina bé amb tot el menú, des de l’aperitiu fins a les postres...

Novembre 2009
"Lo bueno, si breve...”, que deien. Un preàmbul mínim, doncs, per presentar dos vins que ens semblen ben interessants, un blanc de casa nostra i un negre d’una zona per conèixer. Que vagi de gust!

Vega del Jiloca 2004
Vet aquí el primer vi que us incloem en un dels lots del Lluquet que no pertany a cap Denominació d’Origen. En efecte, aquest Vega del Jiloca té la denominació Vino de la Tierra Ribera del Jiloca, una regió vinícola que no ha assolit encara la “marca” de D.O. I això què vol dir? Pel que fa a la qualitat, res de res, i de fet, els entesos assenyalen aquesta zona situada al sud de Saragossa com el darrer descobriment de vins negres espatarrants de la península, una mena de nou Priorat. I en efecte, té algunes semblances amb la zona del Priorat, per exemple el clima extrem, també el terra de pissarra (de llicorella), o el grau elevat dels vins (aquest de Jiloca fa 14,5% Vol.). Diferències? Pel que fa a aquest vi, per exemple, destacaríem el fet que es tracti d’un monovarietal, en concret de garnatxa, quan al Priorat la majoria de negres acostumen a ser cupatges de diversos raïms.
Resultat? Un vi fantàstic, que s’obté de ceps de garnatxa de més de cinquanta anys i que després ha reposat vuit mesos en bótes de roure. En la inspecció visual veureu aquesta densitat que també recorda els priorats, un color cirera picota pujat i llàgrimes abundants. En nas, gust de fruita confitada madura, de cuir, d’espècies, una mica de canyella. I en boca, esclata la confitura, però també el sabor balsàmic que equilibra l’elevat grau alcohòlic. El final és ben llarg, un colofó magnífic per a aquest vi negre que, així ho creiem, és un dels més notables que hem proposat en els lots del Lluquet.

Xarel·lo Ferrer i Catasús 2008
El celler Ferrer i Catasús és un dels que, des de fa un temps, s’ha proposat escapar-se de la rutina “penedesenca” de vins tranquils a base del cupatge del cava, i que ha investigat en el rendiment de les varietats autòctones per fer-ne vins monovarietals. Aquest xarel·lo del 2008 és un bon exemple de la bona feina que fan. A la vista presenta un color groc amb reflexos verds, que il·lustra la seva magnífica joventut. Però no us deixeu enganyar, és jove però amb una personalitat ja ben afirmada. Té una bona intensitat aromàtica, amb olors vegetals, de fruita blanca, i en boca és rodó, amb una magnífica acidesa i un grau alcohòlic alt (13% Vol., però qui ho diria). Crida l’atenció la seva persistència, cosa que en els blancs de casa nostra no hi estem acostumats i que, al menys segons el nostre parer, s’ha d’agrair.

Octubre 2009
Qui sap si van ser els italians o els espanyols, els qui van dur la vinya a Amèrica del Sud... En tot cas, segur que venia dels nostres rodals mediterranis. Avui establim un d’aquests lligams possibles, i us presentem dos vins, un negre i un blanc, de dos llocs ben allunyats l’un de l’altre, Itàlia i Argentina.

Piccini 2008
Encara que ens sembli mentida a nosaltres mateixos, encara no havíem inclòs cap vi italià en la selecció mensual del Lluquet. Ha arribat l’hora, doncs, de conquerir per a la nostra llista un nou territori vinícola, i no us penseu que és dels poc importants: Itàlia és un dels tres països del món amb una producció més elevada de vi. I segurament no hi ha millor manera de començar que fer-ho amb un vi de la denominació d’origen Chianti, segurament la més coneguda d’Itàlia... encara que la fama prové d’aquelles ampolletes que tots hem vist a casa, o a la saleta de les tietes, o a ca’ls avis o... Sí, sí, aquelles ampolles bombades i amb el coll tan llarg, folrades de vímet, que en una època van ser sinònim de l’Itàlia més folclòrica, però que no garantien un contingut vinícola de qualitat. En efecte, ja fa temps que vam aprendre que els millors chianti es venien en ampolles normals i corrents. Aquest vi que presentem aquest mes és un chianti de gama modesta però de “prestacions” interessants. És de color vermell amb una lleugera tonalitat de teula. L’olor és de fruites vermelles, amb un toc balsàmic, i sembla que hagi passat per fusta. En boca es confirma el gust balsàmic i la fruita; té un cos agradable, ple i equilibrat.

Tierra de Luna Torrontés 2008
Vet aquí que a la selecció mensual del Lluquet treu el cap un altre sud-americà. Es tracta en aquest cas d’un blanc característic d’Argentina, no endebades està elaborat amb la varietat torrontés, que es la més utilitzada, entre les varietats autòctones blanques, en aquell país. Aquest raïm no s’ha de confondre amb la torrontés que es cultiva a Galícia, en algunes zones de Castella i Lleó i al nord de Portugal. De fet, la torrontés que ens ocupa és un encreuament, pel que sembla, de moscatell d’Alexandria i d’una varietat americana, la criolla chica. I prou que el notareu, aquest parentiu amb el muscat, ja al nas i sobretot en boca, ja que es tracta d’un vi sec però amb aquella aroma afruitada que ja coneixem. Primer us l’haureu mirat, aquest vi (després d’obrir el tap de rosca que no és el primer cop que ens trobem, i que acostuma a ser sinònim de Nou Món), i haureu observat que presenta un color groc molt pàl·lid, amb reflexos verdosos. En nas, ja ho hem dit, fruita i també flor blanca. En boca, aquest puntet de dolçor i una punta sorprenent d’agulla, que equilibra el grau bastant elevat que presenta (13,5% Vol.).

Setembre 2009
Vet aquí que el mes de setembre, que podria ser un mes ben anònim perquè no és ni un cap ni l’altre de l’any, ni tampoc és ben bé al mig, l’hem omplert de significat a força de fer-hi començar un “altre any”, el curs, ja sigui escolar o la rentrée laboral, que diuen els francesos. És ben possible que, de bons propòsits per a l’any “que comença”, n’hi hagi tants o més al setembre que al gener. En qualsevol cas, al Lluquet els bons propòsits ja els teníem, i si de cas els renovem amb tot l’entusiasme de cara a aquests mesos que vindran i que, diuen i esperem, ens duran la fi de la crisi. I entre aquests bons propòsits, ja sabeu que des de fa més d’un any i mig, hi ha el de fer-vos arribar una selecció de dos vins cada mes. Aquesta vegada, una proposta d’allò més clàssica, d’allò més propera... però també, d’allò més interessant: un blanc i un negre, i tots dos del Penedès.

Can Feixes – Negre Selecció 2006
Aquest és un dels vins negres més coneguts i prestigiosos del Penedès, dins de la seva gamma de preus. És ben possible que alguns de vosaltres ja el conegueu, i estem segurs que estareu d’acord: és un gran vi. Aquest que presentem és el de 2006, elaborat amb un 40% de merlot, un 25% de cabernet sauvignon, un 25% d’ull de llebre i un 10% de petit verdot. Ja ho veieu, a banda de l’ull de llebre autòcton, els altres tres raïms són d’origen bordelès. És un vi que s’ha criat 12 mesos en bótes de roure. A la vista ja li veureu aquest color picota clàssic dels bons vins negres que ens agraden, i la seva densitat tan llaminera. En nas, olors de fruita vermella confitada, d’espècies, de cuir, que es confirmen en boca, amb una entrada suau però plena, i una persistència molt interessant. És un vi de 13,5% Vol. que es pot guardar uns anys (si el guardeu bé), però que també es pot beure perfectament ara, per acompanyar carns vermelles, caça, formatges, etc.

Vallformosa Clàudia 2008
Si el vi anterior ja tenia un currículum en bóta i, si es vol, li quedaven anys de vida, aquest és un vi ben jove, que s’ha de beure ara per tal de gaudir de la seva frescor i la seva aroma. És un blanc provinent de les varietats parellada (un 70%) i muscat (un 30%), i té 11% Vol. A la vista us atraurà el seu color groc pàl·lid, molt suau. En nas, predomina la fruita blanca, així com certs tocs florals. A la boca, l’entrada sembla dolça a causa del gust característic del muscat, però ben aviat ens adonem que es tracta d’un vi sec, amb gust de fruita madura. És un vi aromàtic però lleuger i fresc com ho solen ser els clàssics blancs del Penedès, molt adequat per acompanyar peix i marisc, així com carns blanques com les d’aviram, i també, gràcies a aquest toc dolcenc del muscat, per al foie gras.

Agost 2009
Alegria, que és Festa Major... que deien els “trincos”. Doncs sí, un any més arriba, a l’agost, la Festa Major d’estiu. I com no podia ser altrament, al Lluquet ens hem empescat una selecció que creiem adient per a aquest esdeveniment tan assenyalat. Per això us hem triat dues ampolles que pensem que us aniran bé per alguna de les celebracions: un vi negre del Priorat, per acompanyar els plats de carn que us vinguin de gust, i un cava, que, ben evidentment, us servirà per brindar per allò que el cor us digui. Doncs ja ho sabeu: que vagi de gust... i bona Festa Major!

Marquès de Gelida Brut Nature – Gran Reserva 2003
A aquestes alçades de la nostra trajectòria (que encara és curta però que ja va sumant dies i mesos), podem dir que aquest cava s’ha convertit en un dels clàssics del Lluquet, pràcticament en un membre de la família. No és estrany, primer de tot perquè no ve de gaire lluny, però sobretot perquè és un cava excel·lent, tal com molts de vosaltres ja heu tingut ocasió de dir-nos. Es tracta d’un Gran Reserva de l’any 2003, que ha tingut una criança en ampolla de quatre anys, i que s’obté de les tres varietats clàssiques (macabeu, xarel·lo i parellada) amb l’addició d’una altra varietat que no ho és de clàssica en el cava, el chardonnay, però que al pas que anem aviat passarà a ser-ho, de tan bé com s’ha aclimatat als nostres gustos. És un cava de bombolla abundant i lleugera, de color palla clar, que només acostar-lo al nas ja notareu com desprèn olor de flor, de fruita blanca, també de mantega. En boca és cremós, sec però llaminer, fresquíssim. Un cava ideal per a tot el dinar o per postres.

Mas de Subirà 2003
Vet aquí una autèntica troballa, un vi del Priorat d’una qualitat excel·lent i a un preu ben moderat. Aquest Mas de Subirà, també de l’any 2003, és un dels millors priorats d’aquesta gamma de preus que hem tastat últimament. No és estrany, ja que els elaboradors en saben de debò. El seu “buc insignia”, el vi Prior Terrae, de gamma força més alta, ha obtingut ja una pila de premis, entre ells el de millor vi negre al International Wine Challenge de Londres, i s’està obrint camí entre els de més anomenada d’aquesta denominació d’origen. L’ampolla que incloem aquest mes, feta amb garnatxa, carinyena i cabernet sauvignon, us sorprendrà per la seva expressivitat, és un vi que us el beureu en un tres i no res. Té un color cirera picota intens, amb reflexos morats; en nas és d’una gran potència (no li farà cap mal si el decanteu una hora abans): fruites vermelles, cuir, espècies. En boca, aquestes olors es confirmen, amb un cert gust balsàmic que li ve de la seva criança de 12 mesos en bótes de roure, i que ajuda a passar un vi que, encara que no ho sembli (perquè no ho sembla), té 14 % Vol. Ja ho veureu, estem segurs que us n’anotareu la marca... i repetireu.

Juliol 2009
Per al mes de juliol us oferim dos vins de fora de les nostres fronteres, i fins i tot de fora de les altres. Dos vins de més enllà del Pirineu, un de França i un d’encara més lluny, d’Hongria, ben interessants, i no només pel contrast amb els vins a què estem acostumats, sinó per ells mateixos. Dues propostes excel·lents per a aquesta calor que ara ja comença a caure de valent.

Château des Estubiers 2007 Rosat
Aquest vi rosat, obtingut a partir de varietats garnatxa y syrah, és un producte característic d’una de les zones vinícoles més mediterrànies de França, les Côtes du Rhône i, en aquest cas concret, de la zona dels Coteaux du Tricastin. És un vi elaborat a partir de vinyes conreades segons les normes de la biodinàmica. Per cert, les vinyes del senyor Michel Chapoutier, elaborador d’aquest rosat, són les més grans de França que es dediquen a aquesta mena de conreu, 240 hectàrees. Ja veureu que el color és ben diferent dels nostres rosats: més clar, de color teula, gairebé de coure. En nas es noten aromes de fruita vermella petita (gerds, grosella...), mentre que en boca té un punt de dolçor d’entrada, a causa de les varietats amb què està fet, i que també recorden aquestes fruites petites. És un vi lleuger, fresc, però amb una bona potència (un rosat de 13,5% Vol, déu n’hi dó), per la qual cosa pot acompanyar perfectament una carn.

Disznókó Tokaji Dry 2007
Vet aquí un dels vins blancs que ens agraden tant al Lluquet. Els vins que tenen una gran personalitat i que, al mateix temps, no s’assemblen gens ni mica als blancs del Penedès tradicionals (que també ens agraden molt!). El que passa és que, estem tan acostumats al vi lleuger, fresc, fàcil de passar, que moltes vegades ens sembla que quan els vins comencen a tenir una densitat una mica alta, un caràcter més afruitat, ja s’escapen dels nostres cànons. Hem de pensar que l’excepció són, pràcticament, els vins penedesencs. A Europa, la norma és el vi blanc perfumat, per molt sec que sigui. I aquest mes, a més, toca un vi que participa d’aquestes premisses. Aquest vi blanc hongarès, fet a la regió de Tokaji (d’on surten els magnífics dolços Tokaji Aszú), està fet amb raïm furmint, i és un vi de color groc pàl·lid amb reflexos verds, i de gran transparència. En nas hi ha aquesta dolçor que a nosaltres ens enganya, i que recorda la dels alsacians (per cert, a Alsàcia, el vi de pinot gris també es diu vi de tokay), perquè després en boca el que mana és aquest equilibri tan ben aconseguit d’àcid, dens, sec, fruitat, aromàtic. En nas notem també certes notes torrades, que denoten un possible pas per fusta. Finalment, en boca és fi, subtil malgrat la seva graduació (13,5% Vol), i té una bona persistència.

Juny 2009
Negres a aquestes alçades de l’any? Sempre dependrà de quin, és clar. Aquest mes de juny us presentem dos vins de dues denominacions contrastades, un Ribera del Duero i un Rioja, de característiques diferents però tots dos ben apropiats, si es tria bé el moment, per aquesta època. Demà passat ja obrirem l’ampolla de rosat o de blanc que tenim a la nevera, però, ara per ara... visca els vins negres a l’estiu!

Vizcarra Roble 2008
Vet aquí un vi que, com qui diu, surt directament del celler per anar a parar a casa vostra. En efecte, aquest Vizcarra Roble 2008, un cop obtingut el suc del raïm en la passada verema, s’ha passat set mesos en bótes de roure americà i francès, és a dir que amb prou feines fa un parell de mesos que és a l’ampolla. Com la major part dels vins de la Ribera del Duero, s’ha obtingut en un cent per cent de ceps de tinta fina (el que aquí en diem ull de llebre i en altres llocs, tempranillo), i segons se’ns diu a la mateixa etiqueta, prové d’un raïm conreat en una sola finca, la Senda del Oro. A la vista us cridarà l’atenció el color vermell picota, amb reflexos violats que revelen aquesta seva joventut. Al nas, juntament amb certs tocs confitats, destaquen les aromes d’espècie, perfectament equilibrades i provinents justament de la seva estada setmesona a dins del roure. En boca és un vi fresc, lleuger, de cos gràcil i alegre, amb una entrada un xic agressiva (com no podia ser d’altra manera amb aquest grau alcohòlic, 14% Vol.), però que es suavitza de seguida, altre cop amb aquests sabors fruitats de confitura. Un negre jove, doncs, com s’acostuma a dir, però amb tot l’atractiu i la cura que els bons professionals de la Ribera del Duero imprimeixen als seus productes.

Sierra Cantabria Crianza 2005
Sense moure’ns del tempranillo, tenim un vi que ja té una altra edat, tres anys, i un pas de catorze mesos en bótes de roure americà i francès. El grau alcohòlic també és de 14% Vol. Un característic Rioja de criança? Sí i no. A la vista se’ns apareix aquest color vermell fosc, amb reflexos ataronjats, que comparteix amb altres vins de la denominació, així com una aparença densa, plena, grassa, que promet un cos voluminós que després en boca veurem que no acaba de tenir. Al nas destaca el seu pas per bóta, aromes torrades que provenen de la fusta i que denoten l’adscripció a aquesta moda de deixar sentir més la criança que no pas la pròpia varietat. És una opció, no pas millor ni pitjor que a l’inrevés, és una qüestió de gustos. En boca, veiem que té un cos lleuger i que passa de meravella, tot i ser un pèl astringent (un cop més el seu pas per la fusta). En definitiva, un vi més “calent” que l’anterior, però que també es beurà de meravella en aquesta època, potser més per sopar que per dinar, en definitiva per acompanyar les vetllades d’estiu amb una carn no gaire forta o fins i tot amb carpaccios.