Novembre 2009
"Lo bueno, si breve...”, que deien. Un preàmbul mínim, doncs, per presentar dos vins que ens semblen ben interessants, un blanc de casa nostra i un negre d’una zona per conèixer. Que vagi de gust!

Vega del Jiloca 2004
Vet aquí el primer vi que us incloem en un dels lots del Lluquet que no pertany a cap Denominació d’Origen. En efecte, aquest Vega del Jiloca té la denominació Vino de la Tierra Ribera del Jiloca, una regió vinícola que no ha assolit encara la “marca” de D.O. I això què vol dir? Pel que fa a la qualitat, res de res, i de fet, els entesos assenyalen aquesta zona situada al sud de Saragossa com el darrer descobriment de vins negres espatarrants de la península, una mena de nou Priorat. I en efecte, té algunes semblances amb la zona del Priorat, per exemple el clima extrem, també el terra de pissarra (de llicorella), o el grau elevat dels vins (aquest de Jiloca fa 14,5% Vol.). Diferències? Pel que fa a aquest vi, per exemple, destacaríem el fet que es tracti d’un monovarietal, en concret de garnatxa, quan al Priorat la majoria de negres acostumen a ser cupatges de diversos raïms.
Resultat? Un vi fantàstic, que s’obté de ceps de garnatxa de més de cinquanta anys i que després ha reposat vuit mesos en bótes de roure. En la inspecció visual veureu aquesta densitat que també recorda els priorats, un color cirera picota pujat i llàgrimes abundants. En nas, gust de fruita confitada madura, de cuir, d’espècies, una mica de canyella. I en boca, esclata la confitura, però també el sabor balsàmic que equilibra l’elevat grau alcohòlic. El final és ben llarg, un colofó magnífic per a aquest vi negre que, així ho creiem, és un dels més notables que hem proposat en els lots del Lluquet.

Xarel·lo Ferrer i Catasús 2008
El celler Ferrer i Catasús és un dels que, des de fa un temps, s’ha proposat escapar-se de la rutina “penedesenca” de vins tranquils a base del cupatge del cava, i que ha investigat en el rendiment de les varietats autòctones per fer-ne vins monovarietals. Aquest xarel·lo del 2008 és un bon exemple de la bona feina que fan. A la vista presenta un color groc amb reflexos verds, que il·lustra la seva magnífica joventut. Però no us deixeu enganyar, és jove però amb una personalitat ja ben afirmada. Té una bona intensitat aromàtica, amb olors vegetals, de fruita blanca, i en boca és rodó, amb una magnífica acidesa i un grau alcohòlic alt (13% Vol., però qui ho diria). Crida l’atenció la seva persistència, cosa que en els blancs de casa nostra no hi estem acostumats i que, al menys segons el nostre parer, s’ha d’agrair.

Octubre 2009
Qui sap si van ser els italians o els espanyols, els qui van dur la vinya a Amèrica del Sud... En tot cas, segur que venia dels nostres rodals mediterranis. Avui establim un d’aquests lligams possibles, i us presentem dos vins, un negre i un blanc, de dos llocs ben allunyats l’un de l’altre, Itàlia i Argentina.

Piccini 2008
Encara que ens sembli mentida a nosaltres mateixos, encara no havíem inclòs cap vi italià en la selecció mensual del Lluquet. Ha arribat l’hora, doncs, de conquerir per a la nostra llista un nou territori vinícola, i no us penseu que és dels poc importants: Itàlia és un dels tres països del món amb una producció més elevada de vi. I segurament no hi ha millor manera de començar que fer-ho amb un vi de la denominació d’origen Chianti, segurament la més coneguda d’Itàlia... encara que la fama prové d’aquelles ampolletes que tots hem vist a casa, o a la saleta de les tietes, o a ca’ls avis o... Sí, sí, aquelles ampolles bombades i amb el coll tan llarg, folrades de vímet, que en una època van ser sinònim de l’Itàlia més folclòrica, però que no garantien un contingut vinícola de qualitat. En efecte, ja fa temps que vam aprendre que els millors chianti es venien en ampolles normals i corrents. Aquest vi que presentem aquest mes és un chianti de gama modesta però de “prestacions” interessants. És de color vermell amb una lleugera tonalitat de teula. L’olor és de fruites vermelles, amb un toc balsàmic, i sembla que hagi passat per fusta. En boca es confirma el gust balsàmic i la fruita; té un cos agradable, ple i equilibrat.

Tierra de Luna Torrontés 2008
Vet aquí que a la selecció mensual del Lluquet treu el cap un altre sud-americà. Es tracta en aquest cas d’un blanc característic d’Argentina, no endebades està elaborat amb la varietat torrontés, que es la més utilitzada, entre les varietats autòctones blanques, en aquell país. Aquest raïm no s’ha de confondre amb la torrontés que es cultiva a Galícia, en algunes zones de Castella i Lleó i al nord de Portugal. De fet, la torrontés que ens ocupa és un encreuament, pel que sembla, de moscatell d’Alexandria i d’una varietat americana, la criolla chica. I prou que el notareu, aquest parentiu amb el muscat, ja al nas i sobretot en boca, ja que es tracta d’un vi sec però amb aquella aroma afruitada que ja coneixem. Primer us l’haureu mirat, aquest vi (després d’obrir el tap de rosca que no és el primer cop que ens trobem, i que acostuma a ser sinònim de Nou Món), i haureu observat que presenta un color groc molt pàl·lid, amb reflexos verdosos. En nas, ja ho hem dit, fruita i també flor blanca. En boca, aquest puntet de dolçor i una punta sorprenent d’agulla, que equilibra el grau bastant elevat que presenta (13,5% Vol.).

Setembre 2009
Vet aquí que el mes de setembre, que podria ser un mes ben anònim perquè no és ni un cap ni l’altre de l’any, ni tampoc és ben bé al mig, l’hem omplert de significat a força de fer-hi començar un “altre any”, el curs, ja sigui escolar o la rentrée laboral, que diuen els francesos. És ben possible que, de bons propòsits per a l’any “que comença”, n’hi hagi tants o més al setembre que al gener. En qualsevol cas, al Lluquet els bons propòsits ja els teníem, i si de cas els renovem amb tot l’entusiasme de cara a aquests mesos que vindran i que, diuen i esperem, ens duran la fi de la crisi. I entre aquests bons propòsits, ja sabeu que des de fa més d’un any i mig, hi ha el de fer-vos arribar una selecció de dos vins cada mes. Aquesta vegada, una proposta d’allò més clàssica, d’allò més propera... però també, d’allò més interessant: un blanc i un negre, i tots dos del Penedès.

Can Feixes – Negre Selecció 2006
Aquest és un dels vins negres més coneguts i prestigiosos del Penedès, dins de la seva gamma de preus. És ben possible que alguns de vosaltres ja el conegueu, i estem segurs que estareu d’acord: és un gran vi. Aquest que presentem és el de 2006, elaborat amb un 40% de merlot, un 25% de cabernet sauvignon, un 25% d’ull de llebre i un 10% de petit verdot. Ja ho veieu, a banda de l’ull de llebre autòcton, els altres tres raïms són d’origen bordelès. És un vi que s’ha criat 12 mesos en bótes de roure. A la vista ja li veureu aquest color picota clàssic dels bons vins negres que ens agraden, i la seva densitat tan llaminera. En nas, olors de fruita vermella confitada, d’espècies, de cuir, que es confirmen en boca, amb una entrada suau però plena, i una persistència molt interessant. És un vi de 13,5% Vol. que es pot guardar uns anys (si el guardeu bé), però que també es pot beure perfectament ara, per acompanyar carns vermelles, caça, formatges, etc.

Vallformosa Clàudia 2008
Si el vi anterior ja tenia un currículum en bóta i, si es vol, li quedaven anys de vida, aquest és un vi ben jove, que s’ha de beure ara per tal de gaudir de la seva frescor i la seva aroma. És un blanc provinent de les varietats parellada (un 70%) i muscat (un 30%), i té 11% Vol. A la vista us atraurà el seu color groc pàl·lid, molt suau. En nas, predomina la fruita blanca, així com certs tocs florals. A la boca, l’entrada sembla dolça a causa del gust característic del muscat, però ben aviat ens adonem que es tracta d’un vi sec, amb gust de fruita madura. És un vi aromàtic però lleuger i fresc com ho solen ser els clàssics blancs del Penedès, molt adequat per acompanyar peix i marisc, així com carns blanques com les d’aviram, i també, gràcies a aquest toc dolcenc del muscat, per al foie gras.

Agost 2009
Alegria, que és Festa Major... que deien els “trincos”. Doncs sí, un any més arriba, a l’agost, la Festa Major d’estiu. I com no podia ser altrament, al Lluquet ens hem empescat una selecció que creiem adient per a aquest esdeveniment tan assenyalat. Per això us hem triat dues ampolles que pensem que us aniran bé per alguna de les celebracions: un vi negre del Priorat, per acompanyar els plats de carn que us vinguin de gust, i un cava, que, ben evidentment, us servirà per brindar per allò que el cor us digui. Doncs ja ho sabeu: que vagi de gust... i bona Festa Major!

Marquès de Gelida Brut Nature – Gran Reserva 2003
A aquestes alçades de la nostra trajectòria (que encara és curta però que ja va sumant dies i mesos), podem dir que aquest cava s’ha convertit en un dels clàssics del Lluquet, pràcticament en un membre de la família. No és estrany, primer de tot perquè no ve de gaire lluny, però sobretot perquè és un cava excel·lent, tal com molts de vosaltres ja heu tingut ocasió de dir-nos. Es tracta d’un Gran Reserva de l’any 2003, que ha tingut una criança en ampolla de quatre anys, i que s’obté de les tres varietats clàssiques (macabeu, xarel·lo i parellada) amb l’addició d’una altra varietat que no ho és de clàssica en el cava, el chardonnay, però que al pas que anem aviat passarà a ser-ho, de tan bé com s’ha aclimatat als nostres gustos. És un cava de bombolla abundant i lleugera, de color palla clar, que només acostar-lo al nas ja notareu com desprèn olor de flor, de fruita blanca, també de mantega. En boca és cremós, sec però llaminer, fresquíssim. Un cava ideal per a tot el dinar o per postres.

Mas de Subirà 2003
Vet aquí una autèntica troballa, un vi del Priorat d’una qualitat excel·lent i a un preu ben moderat. Aquest Mas de Subirà, també de l’any 2003, és un dels millors priorats d’aquesta gamma de preus que hem tastat últimament. No és estrany, ja que els elaboradors en saben de debò. El seu “buc insignia”, el vi Prior Terrae, de gamma força més alta, ha obtingut ja una pila de premis, entre ells el de millor vi negre al International Wine Challenge de Londres, i s’està obrint camí entre els de més anomenada d’aquesta denominació d’origen. L’ampolla que incloem aquest mes, feta amb garnatxa, carinyena i cabernet sauvignon, us sorprendrà per la seva expressivitat, és un vi que us el beureu en un tres i no res. Té un color cirera picota intens, amb reflexos morats; en nas és d’una gran potència (no li farà cap mal si el decanteu una hora abans): fruites vermelles, cuir, espècies. En boca, aquestes olors es confirmen, amb un cert gust balsàmic que li ve de la seva criança de 12 mesos en bótes de roure, i que ajuda a passar un vi que, encara que no ho sembli (perquè no ho sembla), té 14 % Vol. Ja ho veureu, estem segurs que us n’anotareu la marca... i repetireu.

Juliol 2009
Per al mes de juliol us oferim dos vins de fora de les nostres fronteres, i fins i tot de fora de les altres. Dos vins de més enllà del Pirineu, un de França i un d’encara més lluny, d’Hongria, ben interessants, i no només pel contrast amb els vins a què estem acostumats, sinó per ells mateixos. Dues propostes excel·lents per a aquesta calor que ara ja comença a caure de valent.

Château des Estubiers 2007 Rosat
Aquest vi rosat, obtingut a partir de varietats garnatxa y syrah, és un producte característic d’una de les zones vinícoles més mediterrànies de França, les Côtes du Rhône i, en aquest cas concret, de la zona dels Coteaux du Tricastin. És un vi elaborat a partir de vinyes conreades segons les normes de la biodinàmica. Per cert, les vinyes del senyor Michel Chapoutier, elaborador d’aquest rosat, són les més grans de França que es dediquen a aquesta mena de conreu, 240 hectàrees. Ja veureu que el color és ben diferent dels nostres rosats: més clar, de color teula, gairebé de coure. En nas es noten aromes de fruita vermella petita (gerds, grosella...), mentre que en boca té un punt de dolçor d’entrada, a causa de les varietats amb què està fet, i que també recorden aquestes fruites petites. És un vi lleuger, fresc, però amb una bona potència (un rosat de 13,5% Vol, déu n’hi dó), per la qual cosa pot acompanyar perfectament una carn.

Disznókó Tokaji Dry 2007
Vet aquí un dels vins blancs que ens agraden tant al Lluquet. Els vins que tenen una gran personalitat i que, al mateix temps, no s’assemblen gens ni mica als blancs del Penedès tradicionals (que també ens agraden molt!). El que passa és que, estem tan acostumats al vi lleuger, fresc, fàcil de passar, que moltes vegades ens sembla que quan els vins comencen a tenir una densitat una mica alta, un caràcter més afruitat, ja s’escapen dels nostres cànons. Hem de pensar que l’excepció són, pràcticament, els vins penedesencs. A Europa, la norma és el vi blanc perfumat, per molt sec que sigui. I aquest mes, a més, toca un vi que participa d’aquestes premisses. Aquest vi blanc hongarès, fet a la regió de Tokaji (d’on surten els magnífics dolços Tokaji Aszú), està fet amb raïm furmint, i és un vi de color groc pàl·lid amb reflexos verds, i de gran transparència. En nas hi ha aquesta dolçor que a nosaltres ens enganya, i que recorda la dels alsacians (per cert, a Alsàcia, el vi de pinot gris també es diu vi de tokay), perquè després en boca el que mana és aquest equilibri tan ben aconseguit d’àcid, dens, sec, fruitat, aromàtic. En nas notem també certes notes torrades, que denoten un possible pas per fusta. Finalment, en boca és fi, subtil malgrat la seva graduació (13,5% Vol), i té una bona persistència.

Juny 2009
Negres a aquestes alçades de l’any? Sempre dependrà de quin, és clar. Aquest mes de juny us presentem dos vins de dues denominacions contrastades, un Ribera del Duero i un Rioja, de característiques diferents però tots dos ben apropiats, si es tria bé el moment, per aquesta època. Demà passat ja obrirem l’ampolla de rosat o de blanc que tenim a la nevera, però, ara per ara... visca els vins negres a l’estiu!

Vizcarra Roble 2008
Vet aquí un vi que, com qui diu, surt directament del celler per anar a parar a casa vostra. En efecte, aquest Vizcarra Roble 2008, un cop obtingut el suc del raïm en la passada verema, s’ha passat set mesos en bótes de roure americà i francès, és a dir que amb prou feines fa un parell de mesos que és a l’ampolla. Com la major part dels vins de la Ribera del Duero, s’ha obtingut en un cent per cent de ceps de tinta fina (el que aquí en diem ull de llebre i en altres llocs, tempranillo), i segons se’ns diu a la mateixa etiqueta, prové d’un raïm conreat en una sola finca, la Senda del Oro. A la vista us cridarà l’atenció el color vermell picota, amb reflexos violats que revelen aquesta seva joventut. Al nas, juntament amb certs tocs confitats, destaquen les aromes d’espècie, perfectament equilibrades i provinents justament de la seva estada setmesona a dins del roure. En boca és un vi fresc, lleuger, de cos gràcil i alegre, amb una entrada un xic agressiva (com no podia ser d’altra manera amb aquest grau alcohòlic, 14% Vol.), però que es suavitza de seguida, altre cop amb aquests sabors fruitats de confitura. Un negre jove, doncs, com s’acostuma a dir, però amb tot l’atractiu i la cura que els bons professionals de la Ribera del Duero imprimeixen als seus productes.

Sierra Cantabria Crianza 2005
Sense moure’ns del tempranillo, tenim un vi que ja té una altra edat, tres anys, i un pas de catorze mesos en bótes de roure americà i francès. El grau alcohòlic també és de 14% Vol. Un característic Rioja de criança? Sí i no. A la vista se’ns apareix aquest color vermell fosc, amb reflexos ataronjats, que comparteix amb altres vins de la denominació, així com una aparença densa, plena, grassa, que promet un cos voluminós que després en boca veurem que no acaba de tenir. Al nas destaca el seu pas per bóta, aromes torrades que provenen de la fusta i que denoten l’adscripció a aquesta moda de deixar sentir més la criança que no pas la pròpia varietat. És una opció, no pas millor ni pitjor que a l’inrevés, és una qüestió de gustos. En boca, veiem que té un cos lleuger i que passa de meravella, tot i ser un pèl astringent (un cop més el seu pas per la fusta). En definitiva, un vi més “calent” que l’anterior, però que també es beurà de meravella en aquesta època, potser més per sopar que per dinar, en definitiva per acompanyar les vetllades d’estiu amb una carn no gaire forta o fins i tot amb carpaccios.

Maig 2009
Beneït mes sense efemèrides remarcables! A banda d’aquest dia 1 de maig que no sabem si devem a sant Karl (Marx) o a sant Vladimir (Lenin), i que presenta aquesta paradoxa de ser el dia del Treball en què no es treballa (la majoria de la gent si més no), el mes de maig és el mes que ja no és el de Setmana Santa, que encara no és el de Sant Joan. Què us sembla? Hi ha qui li agrada aquests mesos tan plens de dies no significatius, mesos que omplim nosaltres amb les nostres dates privades, ja siguin ben assenyalades o gratuïtes: dates en les quals celebrem una festa, un sopar, un dinar, perquè ens ve de gust. I per aquest mes tan florit de maig, us hem preparat un lot amb un vi blanc i un vi negre. Per a tots els gustos, en definitiva.

Fra Guerau 2005
Aquest vi prové de les vinyes de la Denominació d’Origen Montsant, aquesta deu inacabable de troballes que, a l’ombra del prestigiós Priorat, ens continua regalant joies a preus que per sort encara són ben assequibles. Es tracta d’un projecte d’una casa ben coneguda, Freixenet, que ha apostat, com ho fan altres grans cellers, per diversificar la producció i ha invertit en aquest negre tan atractiu. Està elaborat amb raïms de garnatxa, carinyena i syrah, és a dir, dues varietats properes i una dels costers del Roine, al sud de França. Es tracta d’una combinació que, amb petites variacions, és prou habitual tant al Montsant com al Priorat. Veureu que aquest vi de criança té un color bordeus fosc, una consistència densa ja a la vista i unes llàgrimes ben aparents. En nas té una potència magnífica i és persistent, amb aromes de fruita confitada. En boca, és un caramel, amb molt de cos, i sorprenent per la seva complexitat gustativa. Un vi per a carns de bou o de vedella, de be, rostits, i formatges de gust fort.

Vionta Albariño 2007
A aquestes alçades, descobrir els magnífics vins produïts a les Rías Baixas amb la varietat albariño ja no és cap novetat. Sí que és interessant trobar vins d’aquesta mena que tinguin una relació tan bona entre qualitat i preu. El Vionta 2007 és un vi de color de palla amb reflexos daurats, molt net. En nas és aromàtic, intens. En boca, al costat d’aquesta característica tan típica dels albariños (aquest gustet de sal i fins i tot certs matisos iodats que els dóna la seva proximitat amb el mar), té una entrada forta, quasi agressiva, que s’arrodoneix immediatament i que combinarà a la perfecció amb marisc, arrossos de peix, però també amb certs formatges i amb foie gras. En certa manera és un albariño “poc albariño”: en té totes les característiques, tota la personalitat, però potser la seva consistència l’acosta al gust típic d’aquells a qui els agraden els vins blancs del Penedès, per la seva lleugeresa i la seva frescor.

Abril 2009
L'escriptor francès Marcel Proust, en el primer volum de la seva monumental A la recerca del temps perdut, parlava “d’aquestes festes, les úniques veritables, que són les festes religioses, ja que, a diferència de les festes mundanes, no estan assignades per caprici a un dia qualsevol que no els està especialment destinat, que no té res d’essencialment festiu”. Bé, no entrarem pas a discutir quines són, a aquestes alçades, les festes més legítimes. Aquest mes no ens podrem queixar, perquè en tenim força, i de tota mena. Precisament pensant en les festes que se’ns apropen us proposem dos vins que no ho són ben bé. L’un perquè és un cava, l’altre perquè és un vi, però dolç, de missa. Així, ja sigui per diumenge de rams, per Sant Jordi, per diumenge de Pasqua o per qualsevol dia de la setmana (santa o profana), us convidem que tasteu dues propostes prou interessants. I que vagi de gust!

Cava Rosé Brut Llopart Vintage 2005
És una sort que haguem perdut la por o els prejudicis a l’hora d’afrontar els caves rosats. Ara ja, qui més qui menys, els ha tastat i s’ha pogut adonar que n’hi ha d’excepcionals. Al Lluquet estem convençuts que el que us oferim aquest mes és un dels més bons del Penedès. Està fet amb dues varietats autòctones, el monastrell i la garnatxa, a més d’una varietat originària de la Xampanya i la Borgonya, el pinot noir, que s’utilitza per fer els fabulosos vins negres d’aquesta darrera zona, però també entra en la composició de força xampanys de grandíssima qualitat. El cava que presentem té un color teula brillant, amb una bombolla fina que es desprès amb facilitat. En nas fa olor de mantega, de fruita confitada, i en boca, gràcies al pinot noir, es confirma aquesta tendència a la confitura de fruita vermella, amb una gran suavitat i un puntet de dolçor, que marca una bona persistència.

Vi de Missa De Muller
Un vi ranci o un vi dolç? De Muller és un celler de Tarragona que té prou experiència en cadascun d’aquests dos tipus de vi, i aquest vi de missa participa en certa manera de les dues classes. Té un color daurat ataronjat, i si el feu voltar a la copa deixa unes llàgrimes molt marcades. En nas ja hi notareu aquell puntet de ranci, que es confirma en boca amb el contrapunt de la dolçor a què ens referíem, un dolç com de pruna confitada. És un vi que ha de ser ideal (usos sacres apart) per acompanyar unes postres de músic o un pastís fet amb fruita seca, com per exemple una Sara, si us agrada aquesta mona, o una simple “tarta de Santiago”.

Març 2009
Acabats d’arribar del Penedès més proper, a tocar de la carretera de Gelida a Sant Sadurní (Torre Ramona a mà esquerra, el Rebato a mà dreta, o a l’inrevés segons si aneu o veniu), aquests dos vins formen part de la iniciativa dels cellers Sumarroca d’elaborar vins blancs monovarietals, amb raïms tant autòctons com forans. Aquest experiment és una bona ocasió per entendre, per copsar, per gaudir de les diferències entre vins blancs que són molt semblants i també molt diferents.
En el cas que us presentem, es tracta de dos varietats centreeuropees, riesling i gewurztraminer, que adquireixen la seva màxima expressió en els vins alsacians i, en el cas del riesling, també alemanys. Es tracta de raïms que, en tots dos casos, s’allunyen força de l’estàndard penedesenc per la seva potència aromàtica, però que, malgrat “l’engany” que poden presentar als sentits a causa d’aquesta intensitat, propicien vins tan secs i frescos com ens solen agradar per les nostres contrades.

Sumarroca Riesling 2008
El riesling dóna vins a molts llocs d’Europa. Alsàcia, Alemanya, però també el nord d’Itàlia o Àustria. Com veieu, es tracta de regons més fresques que la nostra, però tot i això a la Mediterrània també s’ha aclimatat prou bé. El vi que us presentem té un color groc pàl·lid amb reflexos daurats i un aroma intensament floral. Té una entrada molt agradable en boca i un punt de dolçor que no traeix la vocació de vi “sec”, i que juntament amb una bona acidesa li dóna una frescor molt atractiva.

Sumarroca Gewurztraminer 2008
Aquest raïm de nom tan complicat també té la seva regió de predilecció a Alsàcia. De fet, és la varietat més conreada en aquesta zona a cavall entre França i Alemanya, després del riesling. Gewurztraminer vol dir “traminer especiat”, essent la traminer, segons sembla, el cepatge bàsic ancestral d’aquella regió, i aquesta que ens ocupa una variació més perfumada. I això ho podreu comprovar amb aquest vi del 2008, groc pàl·lid molt semblant a l’anterior, però amb reflexos verdosos, amb aromes de flors i fruites exòtiques (hi reconeixereu el litxi), un toc cremós en boca i força volum, que li dóna una bona persistència.

Febrer 2009
Encara que el canvi climàtic ens assetgi en un futur que, segons l’especialista que es pronunciï, està més a prop o més lluny, l’hivern continua fidel al seu tarannà i de moment va produint dies freds amb tota naturalitat i sense despentinar-se. I el febrer, el cor de l’hivern, no té perquè comportar-se d’altra manera. Ningú no us impedirà de prendre-us un cava ben gelat o un vinet blanc posat al fresc, en un bon àpat consumit en la calor de les nostres calefaccions, però no deixa de ser que, a l’hivern, el vi negre continua essent el més indicat.
Aquest mes us presentem dos vins negres de l’any 2006, elaborats en llocs ben distants l’un de l’altre: un de l’hemisferi nord, de la veïna França, un altre de l’hemisferi sud, de l’Argentina. Tots dos són propostes molt interessants d’elaboradors que han optat pel suc, per la contundència, per la consistència, la qual cosa dóna com a resultat vins que, malgrat la seva joventut, ens ofereixen ja molts dels atractius de vins més granats i de més edat, sense perdre el frescor.

Urban Uco Malbec 2006
El vi argentí està fet, com el seu nom indica, amb un cepatge bordelès, el malbec, una varietat que dóna vins de molt cos que, si estan ben equilibrats, com és aquest cas, ofereixen una graduació ben alta sense que aquest aspecte sigui ni agressiu ni molest. Al contrari, la graduació d’aquest malbec (14,5 % Vol) queda perfectament integrada gràcies a una maceració acurada i als tres mesos que ha passat en bóta de roure. És un vi que s’ha obtingut de raïms que han crescut a força alçada, 1.100 metres, en plena vall d’Uco, a Mendoza. A causa d’aquest fet, no només s’ha pogut obtenir el grau que esmentàvem, sinó una potència aromàtica important, en la que predominen els fruits vermells i negres, amb un toc d’espècies. A la vista ja haureu contemplat la seva densitat. En boca, aquesta densitat us acompanya una estona i us ofereix una bona persistència.

Parallèle 45 2006
Un altre vi de terra seca i assolellada, aquest Côtes du Rhône obtingut amb un 60% de garnatxa i un 40% de syrah i elaborat per la Maison Paul Jaboulet Aîné. Aprecieu el seu color dens, gairebé opac, d’un vermell pujat, i les llàgrimes que forma a la copa. Al nas es noten les baies vermelles, l’olor de confitat, certa dolçor que es confirma després en boca. És un vi d’alta graduació (13,5 % Vol.), que malgrat això entra molt suau, no és gens agressiu. En boca es noten uns certs tocs minerals. És un vi llaminer, fàcil de beure, que combina amb tota mena de carns i també amb formatges.

Gener 2009
Començarem l’any ben a prop de casa, al nostre mateix Penedès. I ho farem presentant-vos una selecció clàssica i segura, un blanc i un negre que sorprenen molt agradablement, i que demostren que es poden fer bons vins a preus assequibles. I això ho podem aplicar tant al blanc com al negre, però sobretot (com diria el filòsof) a tots dos. En el cas del Mas Comtal, estem parlant d’un vi que ja té tres anys, del 2005. El blanc d’Albet i Noya és un vi que potser alguns ja coneixeu (no endebades va protagonitzar, amb altres ampolles, un dels tastos mensuals que fem al Lluquet), encara que en aquell cas era el de l’any 2007; us en presentem, doncs, la darrera anyada, la del 2008

Albet i Noya Xarel·lo Clàssic 2008
No és cap sorpresa ni cap novetat que els vins del celler Albet i Noya són molt i molt interessants, i que el seu enòleg treballa molt bé, tot seguint les directrius de l’anomenat conreu ecològic. En aquest cas ens trobem amb un vi fet al cent per cent amb raïm xarel·lo (una varietat que, com ja sabeu, al centre de la península es coneix com a “Charel diez”). El xarel·lo s’acostuma a “cupar” amb macabeu i parellada per als caves i per als vins blancs tranquils, però des de fa uns anys uns quants cellers han posat de relleu les seves qualitats per fer-ne vins monovarietals, cada cop més apreciats. Aquest Xarel·lo Clàssic és un vi de color palla, molt potent aromàticament, amb aromes de préssec, i que en boca té una entrada que us pot semblar un pèl àcida (pecat de joventut?), però que s’arrodoneix de seguida amb un bon volum i una persistència grassa i molt agradable. A causa del seu grau alcohòlic (12,5% Vol), aquesta acidesa que li dóna frescor s’anirà apagant amb el temps i augmentarà la potència del vi.

Mas Comtal Negre d’Anyada 2005
Sense que ens vulguem repetir, aquest Mas Comtal és un vi que sorprèn agradablement, perquè és prou elaborat i ric, però al mateix temps és d’accés fàcil. El podríeu tenir cada dia a taula i no us en cansaríeu, però també el podríeu treure, sense cap problema, el dia de lluir. Té un color bordeus nítid, que li ve d’una criança en bóta de roure i de les varietats de què es compon, totes tres bordeleses: cabernet sauvignon, cabernet franc i merlot. Al nas es nota un pèl aquesta fusta, però molt ben compensada per la fruita vermella. La potència alcohòlica (13 % Vol) també està magníficament integrada amb una acidesa justíssima i el potencial aromàtic de què hem parlat. El Mas Comtal Negre d’Anyada? “Tanto” segur!

Desembre 2008
França, país de grans vins, i de vins petits, i enormes, i immensos, i mitjans i... L’inconvenient més gran de les ampolles franceses acostuma a ser el seu preu, de vegades prohibitiu, altres vegades (sobretot si els comparem amb els nostres vins) potser no prohibitius, però força alts. Per sort, tenim a l’abast ampolles molt interessants que, si no duen la signatura dels grans cellers i châteaux, sí que venen legitimats pel nom de grans négociants, una figura que és típica del país veí: un senyor, o un grup empresarial, que es dedica a comprar bótes que li semblen interessants i a embotellar-les i etiquetar-les sota el seu nom. I fixeu-vos si tenen nom, alguns d’ells, que el vi negre que presentem el distribueix, justament, el propietari del Château Pétrus. Per la seva banda, el senyor Louis Latour té alguns dels vins més interessants de la Borgonya.Jean-Pierre Moueix

Bordeaux Supérieur 2005
Com diem, el Pétrus pertany als hereus del senyor Moueix, però és clar, un negociant té desenes de vins al seu catàleg, i no tenen perquè assemblar-se els uns amb els altres. Aquest vi negre de Bordeus, obtingut a partir d’un 75% de merlot i un 25% de cabernet franc, és un vi del 2005 que té 13% Vol. de graduació. I en boca, en efecte, es nota un pèl alcohòlic, encara que les aromes de fulles seques, de fruita vermella, li lleven bona part de l’aspror. Presenta un color vermell robí, amb reflexos ataronjats. És un vi senzill, un vi de taula. De fet, quan en una ampolla hi veieu “Bordeaux”, mai no serà una de les joies d’aquella regió, que s’anomenen sota denominacions més específiques: “Haut-Médoc”, “Saint-Émilion”, “Pomérol” (justament com el Pétrus), etc.

Louis Latour Ardèche Chardonnay 2006
Aquest vi que no pertany a cap denominació d’origen, sinó que està fet, segons veureu a l’etiqueta, als costers de l’Ardèche, és un interessant vi de chardonnay que, malgrat els seus 13,5% Vol. de graduació (considerable per a un blanc francès), no dóna cap sensació alcohòlica. Té un color de palla i al nas presenta aromes de mantega, de flors blanques, de préssec blanc, de cítrics. En boca, tot i ser d’entrada una mica pla, és ric, gras, i té una persistència excel·lent. De fet té una acidesa força alta, però com que ha fet la fermentació malolàctica, aquesta acidesa no només no molesta, sinó que li dóna untuositat i és la que equilibra la sensació alcohòlica. Aquest procediment és característic de molts blancs francesos. És un vi molt agradable, que sembla que es pugui maridar amb gairebé tot: entrants de tota mena, òbviament peix i marisc, carns blanques i fins i tot postres.

Novembre 2008
En el moment de redactar aquesta nota de tast encara estem sentint la fressa que fa el termòmetre caient en picat. Ja toca, se’ns dirà, i segurament sí que toca, ja que som a dos dies de la Castanyada, però no deixa de ser que aquesta davallada tan sobtada ens acostuma a agafar de sorpresa. Doncs bé, per la Castanyada, castanyes, moniatos, panellets i... un vinet dolç. Aquest mes us presentem una malvasia que anirà de meravella per acompanyar-ho tot.
Però com que també dinem i sopem i celebrem i festegem, us hem inclòs un vi blanc d’allò més original, i no pas perquè la varietat sigui estranya o forana, sinó tot al contrari, ja que el picapoll és un dels raïms que alguns cellers estan recuperant. Els temps canvien, i potser els nostres nets pensaran que la Castanyada, o un raïm com el picapoll són anacronismes, o exotismes, que la festa més nostrada és, of course, el Halloween, i que les nostres varietats més autòctones i arrelades des de sempre son el cabernet sauvignon o el chardonnay.

Abadal Picapoll 2007
A la Denominació d’Origen del Pla de Bages hi ha un celler que es diu Masies d’Avinyó però que respon pel nom més conegut d’Abadal. I els responsables d’aquesta casa fa temps que han apostat per la feina ben feta, moltes vegades amb raïms que eren ben freqüents a la terra però que s’havien anat perdent. Aquest blanc de picapoll presenta un color daurat pàl·lid molt nítid i atractiu, amb llàgrimes molt marcades i que veureu que cauen ben a poc a poc per la paret de la copa, senyal que estem davant d’un vi amb grau alcohòlic elevat (13,5% Vol.). En nas és fresc, fruitat, floral, i en boca té una entrada suau, un record de fruites fresques i una bona acidesa que equilibra perfectament l’alcohol i, per finalitzar, una persistència notable.

Malvasia J. Robert
Ja ho hem dit, no hi ha res millor per acompanyar la fruita seca (i també els panellets) que un bon vi dolç, i si és com aquesta malvasia, encara millor. A la vista observareu un color magnífic d’or vell, i en nas una olor de panses que lliga perfectament amb les postres amb què les acompanyeu. Veureu que, a diferència d’altres dolços (alguns moscatells, alguns dolços de pedro ximénez), no és gens empalagós, sinó més aviat fresc, malgrat la seva dolçor. En boca notareu una persistència molt agradable, a través d’aquest gust de pansa, de confitura, que equilibra perfectament el grau alcohòlic (15% Vol.).

Nota de tast Octubre 2008

Si no anem errats, aquests dos vins són, respectivament (i comenceu pel que vulgueu) el sisè i el setè negres del Penedès que us hem triat, la qual cosa vol dir que ja ens podem anar fent una idea d'una cosa que ja hem anat dient: malgrat la fama del Penedès ("molt cava i poca cosa més!"), una fama que afortunadament s'està matisant cada cop més, es fan vins negres no només dignes, sinó molt notables, i prou diversos com perquè cadascú hi trobi el seu gust. Aquest mes us presentem dues ampolles molt interessants, una amb una varietat del país, l'altra amb un raïm de fora però que s'està emprant cada cop més.

Albet i Noya Tempranillo Clàssic 2007
El celler Albet i Noya es distingeix per les seves produccions molt acurades i per una bona varietat de vins, però sobretot, i així ho anuncien a les etiquetes, per la seva voluntat de fer vins de qualitat mitjançant l'agricultura ecològica. És una aposta no només interessant, sinó important, ja que el risc de dependre dels elements, de la meteorologia, d'un mal any, d'una plaga, és molt més gran. El vi que presentem aquest mes és un ull de llebre ( tempranillo , en diuen a fora) amb molt de caràcter, que a la vista presenta un bonic color vermell cirera. En nas es nota la fruita, és un vi fresc però molt fet, lleuger però sofisticat al mateix temps. En boca, és d'aquells que es beuen, com solen dir els francesos "com si fos lleteta" (és clar que ho diuen en francès), és a dir, que passa de meravella, que acompanya els plats i els completa, i es modifica ell mateix al paladar.

Oriol Rossell Rocaplana Syrah 2007
Vet aquí un vi que fa temps que tenim i que, qui l'ha comprat, sovint ha repetit. No és gens estrany, perquè és un negre molt ben fet: qui hi entén, en gaudeix de debò, s'entreté a remenar la copa i a mirar el vi, a olorar-lo, a tornar a xarrupar. I qui no hi entén... doncs li agrada molt. Els vins es poden apreciar a molts nivells. Aquest vi fet únicament amb syrah, una varietat del sud de França que ara té força predicament a casa nostra, presenta un color molt intens, vermell amb reflexos violeta, i una densitat que ja es percep a la vista, amb aquestes llàgrimes que es formen a la paret de la copa. Aromàticament, les primeres notes són com d'espècies, fins i tot una mica minerals, i després surt la fruita negra i el seu pas per bóta (vuit mesos, de roure francès). A la boca notareu que us l'omple, que és ben estructurat i que, malgrat els seus 14 graus l'alcohol està molt ben integrat. Al final tornen a sortir les notes d'espècies que s'han notat en nas. En definitiva, és un vi complex, però fàcil de beure.

Setembre 2008

Setembre. Quin mes més bonic si no fos que... Que potser us enyoreu de les vacances? De ben segur que n'hi ha que encara no les heu fetes. Si és aquest el cas, deixeu-nos que ens rossegui una miqueta l'enveja. Per a la gran majoria de mortals que ja encarem un nou "curs" (però també per a aquests afortunats que tot just se'n van ara), hem triat un parell d'ampolles que ens recorden una de les destinacions més característiques i atractives, la costa empordanesa (altrament dita la "Costa Brava"). En efecte, un dels dos vins que hem triat és de la D.O. Empordà, puixant zona vinícola que cada any ens sorprèn amb novetats ben interessants. L'altre vi, també negre, és de la D.O. Catalunya, però la seva vocació també tira cap allà dalt, no endebades es diu Cap de Creus. Amb aquests dos vins comencem, doncs, la nova temporada, al llarg de la qual ens hem proposat continuar en l'agradable tasca de fer-vos conèixer ampolles de tots els colors i de tota mena.

Mas Oller 2004
El Mas Oller és un vi que podríem anomenar viril, vigorós, d'una graduació alcohòlica alta, 14,5%. I és clar, fer un vi amb aquest "motor" requereix una cura especial. Aquí s'ha començat per tenir-lo força temps en botes de roure francès, la qual cosa li atorga el gust torrat que sens dubte notareu. És un vi fet amb una varietat francesa poderosa, de franc caràcter meridional, la marcelan, ni molt menys entre les més conegudes a França, però que de mica en mica es va obrint pas en el mercat d'aquell país i també a casa nostra. En la boca notareu una densitat important, i una bona persistència..

Cap de Creus 2006
El Cap de Creus, un vi negre elaborat pel celler Joan Sardà, és ben diferent. El fan amb la varietat lledoner, que s'assembla tant i tant i tant a la garnatxa que de fet, hi ha qui diu que són la mateixa varietat però amb diferent denominació; de fet no està gaire clar. El Cap de Creus és un vi molt agradable en aquesta època de l'any, suau, malgrat els considerables 13% d'alcohol, de color cirera, molt brillant. En nas i en boca també s'hi nota molt la fruita, així,   com l'equilibri entre la sensació alcohòlica i aquella bona acidesa que dóna estructura als vins.